Les barandielles del horru

0 comentarios
Amiren pa esta barandiella y el so llabor: vasos enriba, botelles embaxu.

En Quintes, llagar de sidra Gelu.

Ls semya, el 19/09/14.


Recital de Bueñu: Pot-Pourrí d'Asturies

0 comentarios
De As de corazon es y es (2000).
HOMENAXE / ALCORDANZA / SEÑARDÁ

(Pot-pourrí d’Asturies)


Porque tenglo yo un bon palu
Y una mano que nun trema,
Nun me dan mieu los mozos
Que topo na carretera
D’Avilés, nueche tranquila,
Nuechi tranquila y serena
Nun ye bona pa rondar,
Pa rondar la mio morena,
Que vengo pronto, que llego
Tarde que lleva una pena
Cuando dexé los amores
Dientro’l conceyu de Llena
Ella lloraba, lloraba,
Lloraba una cabraliega
Cuando tu dexaste’l puertu,
Puertu de Ribadesella,
Y al cruzar la barra
Pinchéme con una aresta,
Por coyer pa ti una flor,
¡Ai, la mio rosa morena!
Que me besó aquella tarde
Debaxo d’una panera
Canta’l xilguerín parleru
La bendita Madalena,
Arenines del mar,
Diera yo más d’una perra,
Dormi, neñu del alma,
Por dormir cola mio neña,
¡Y adiós y col corazón
Que l’alma téngola en pena!
Llevanta si tas dormida,
Y asoma, moza, a la rexa,
Que llevo los gües al agua
Por pasar pola to vera,
Siempre a la verina tuya,
Hasta que de pena muerra,
Nun tengo mieu a la muerte
Qu’atopo na carretera,
Porque tengo yo un bon palu
Y una mano que nun trema,
Y una mano que nun trema,
¡La bendita Madalena!
¡Cómo xinielga la saya
La que va pela pradera!
¡Cómo ximielga la saya!
¡Ai, si yo fuera con ella!
¡Ai, caminín d’Avilés!
¡Ai, d’Avilés carretera!
Nuechi d’amor y cortexu
Nuechi tranquila y serena,
Asturianina del alma,
Panaderí, panadera
Al entrar na Corredoria
Panaderí, panadera,
Y a la salida d’Uviéu,

Amiga, l’alma me lleva.

Llugada. Sol apruciente (II)

0 comentarios
Ente les ñubes. Na mañana (9 hores) del 23/09/14. Tratando d'escampar dempués del día de bastiazos del 22/09/14.


Del recital de Bueñu: Romance de Lluna y Texu

0 comentarios
De As de corazones y es (2000).



                             ROMANCE DE LLUNA Y TEXU


Talo qu'a Píramu y Tisbe,
Neto qu’a Hero y Lleandru,
Los agüerios de los fados
Y la vecindá del tratu
A Texu y Lluna arreyaren
Con un amorosu llazu.
La ciudá vio los sos besos,
Les sos caricies el campu,
Los «quiérote» oyó la mar,
Los «amor» el monte altu;
Y el fogaral del deséu
Nin de día nin de nueche
Pierde fuelgu o dexa l’aldu.
Más blanca que ñeve blanco,
Roxa como sol tempranu,
De melgueru güeyu azul
Y de cuerpu enllenu encantu,
Ye Lluna envidia de moces
Y de los mozos acapiu.
Forníu y fuerte ye Texu,
Aloyeru y rescampláu,
Que nun hai neña que dexe
De suspirar si al so llau
tien la suerte que los sueños
-Y lu lleven nun brazáu.
La caparina perpinta,
El malvís de duce cantu,
La rosa de tez perñidia,
El clavelín colloráu,
Flores, páxaros y brutos,
Nel poblu y no despobláu,
Amiren los sos amores
Estelándose al so pasu:
La so dicha va ser tanta
Como tantu ye’l so encantu.
Pa decir «felicidá»
Ye agora «Texu»’l vocablu;
Y a «amor» sustituye «Lluna»,
como nome más al casu.
…  …
Tán yá apregonaos los mozos,
Yá queda cerráu el tratu.
Pela viesca y pela ería,
Nel fondigón y no altu,
Toos festexen la boda
Y engayólense, mentantu
Que llega por fin el día
Pal que se señala l’actu.
Será al entamu de xunu,
Cuando yá casi’l veranu
Españe en verde nes rames,
Herbes y flores del campu.
Y dícenlo les persones,
Y repítenlo nel cantu
Los páxaros y les brises
La fontana y el regatu.
«Será de Texu y de Lluna
La felicidá y l’encantu;
Será de toos nosotros
El contentu y l’agradu.
Será al entamar de xunu,
Casi yá al sol del veranu,
Cuando españen los verdores
Como del amor en baltu».


Polifemu d’altos fornos,
El Sol xixila abangáu
Na barandiella del cielu.
Mozu va pocu llegáu
Al puertu la adolescencia,
Siente’l so cuerpu amburáu
Por llapaes estelares.
Como un perrín acapiáu
Por cuatro o por cinco manes,
El Sol cuerre enamoráu
A la escontra de les moces
Per ún y per otru llau.
Pero, dende fai dos meses,
L’aldu tien enveredáu
Nel cuerpu y cara de Lluna,
Nel so andar peragraciáu,
Agüeyá y mira y amira,
Pasa los díes clisáu.
Y, al mesmu tiempu, la envidia
De Texu l’afortunáu
Va enllenándo-y pechu y boca
D’amargor enfelenáu.
«O ye pa mio o ye pa nadie»
díxose aquexadumbráu.
Y al fin, un amanecerín
Del mes de mayu avanzáu,
El Sol amiyó a la tierra
Pol so deséu arrastráu.
Eros, traximán de llazos,
Un mundu atarraquitáu
De sensaciones y lluces
Dexó abiertu y destapáu:
A les ventanes de Lluna
Un mantu espardió estráu
De flores de mil collores,
Como enxamás fue agüeyáu
Dende’l principiu del mundu;
Y un arrecendor meláu
De mazana y rosa fresca
Quedó nel aire ufiertáu
Al sentíu de la ñeña.
Y dende’l cielu hasta’l prau
Fizo sonar a los astros
Como un báramu ensamáu
De gaiteros requintones.
Y yá’l Sol, tresfiguráu,
viste irresistibles gales,
d’estrelles empaxelláu.
Tres vegaes negó Pedro,
Y otres tres siguió afitáu
Nel amor de Texu el non
Col que fue’l Sol rechazáu.
Pero a la cuarta llapada,
Adulcemente enclincáu,
Fue venciendo’l cuerpu Lluna:
Que’l qu’asina ye adoráu
Non ye varón nin muyer
Si resiste al ser rogáu,
Sinón piedra, muria, cádava,
Barru inerte o secu tarmu.
…  …
En siendo mala noticia,
Llegó a Texu como’l rayu;
Como un gamu corrió Texu
A facese xuiciu esactu;
Y fechu, a Llábana Llana
Esñaló como un rallampiu,
Pa pedi-yos a los dioses
La fechura d’un milagru.
Yá hacia’l cielu Lluna y Sol
Van subiendo mentestantu:
A ella resplánde-y la capa
De perñidiu armiñu blancu;
Él lleva rellumos d’oru
Nos azules del so mantu.
Un plizquín de señardá
Añubla a Lluna’l so encantu.
Más pasión-y da al amor
De Sol de Texu’l fracasu.
«Vosotros sabéis de mi
Dende que di’l primer pasu
De la mano de mio madre;
Sabéis qu’inxamás un dañu
Fice a cosa o a persona,
Yá del llugar, yá foriatu;
Que siempre cumplí dafechu
La palabra, y voluntariu
Agabité yo auquiera
Qu’ello fuese necesariu,
Y bien sabéis que de mi
Pa vós ye’l mayor cancallu.
Cómo yo adoro a Lluna
Nun quier testimoniu o datu:
Abonda ver la mio sangre,
Que se me cuaya nel bazu;
O sentir cómo les peñes
S’esboroñen col mio agayu.
Si dalgo val la mio fe,
Si un rispiu’l mio gasayu,
Si xusticia ye daqué
Y non ye sólo un vocablu,
Rico de vós que fagáis
En xusticia un milagru:
Que a Lluna suelte’l Sol,
Y que Lluna faga un altu
Onde pueda perpensar,
Hasta que tenga bien claru
Si ye’l llimpiu amor de Texu,
El mio amor probe y humanu,
El que la atrae de verdá,
O ye’l reciente afalagu,
L’atractivu rellumante
De un dios encapricháu,
Lo que la llama pa siempre.
Equí, ensin dar un ablagu,
Al pie los vuestros altares,
D’opinión por Lluna’l cambiu
Tó esperar eternamente:
Porque ella tornará’l pasu
P’hacia Texu dalgún día,
Anque lleve un tiempu llargu».
Un sollutu calteniendo
Del so corazón nel pañu
(Que tamién los celestiales
Lloren llárimes dacuandu),
Accedieren los sos dioses
A la petición, y entamu
A ella dieron, camudando
A Lluna en blancu astru
Suspendíu ente la tierra
Y el cielu. Cañu tres cañu
Ellí mesmu echó Texu;
Delantre de l’altar sacru
Enraigonó, y sangrientu
Del so dolor quedó’l rastru
Na so encarnada corteya,
Y nos sos frutos en ramu.
…  …
Tovía Lluna pel cielu
Tien en duldes el so ánimu,
Y yá s’espurre pal Sol
Yá piensa amiyar abaxu.
Texu, de constancia exemplu,
Ensin dulda, ensin desmayu,
Adulcemente creciendo
El so amor en cada añu,
Espera por ella al pie
D’aquel mesmu llugar sacru
Onde un milagru pidiera
A los sos dioses antañu;
Y pa muestra y testimoniu
D’amor y d’enfotu humanu
Ficieren crecer los dioses
D’aquel Texu un simulacru
Uquiera qu’al aire llibre
Teníen cultu y santuariu.


Sieglos dempués los heriedes
D’aquel San Pedru romanu
Oscuros uparen muros
Y lleños cruzaos no altu:
Metanos sobre les llábanes
Onde l’antigu paisanu
Ufiertaba a los sos dioses
Al aire llibre, al falagu
De la caricia del vientu
Y del besu del orbayu.
Y ellí tamién firme sigue,
De la so Lluna al alguardu,
Texu que dio xuramentu

d’enamoráu y d’asturianu. 

Llugada. Sol apruciente (I)

0 comentarios
Ente les ñubes. Na mañana (9 hores) del 23/09/14. Tratando d'escampar dempués del día de bastiazos del 22/09/14.


¿Cambiu de sexo o confusilingüis?

0 comentarios
WENCESLAO LÓPEZ | Secretario general de la AMSO

"Yo no soy casta: llevo cuarenta años en política sin vivir de ella"

"El problema es nuestro; el PSOE nunca ha creído que Oviedo sea progresista, y hemos dado por perdida la ciudad"


¿YO NO SOY CASTA? 

VALGA LA CONFESIÓN, AUNQUE ERA INNECESARIO, MONÍN, ¿PERO EL SEXO?

Recital: "El nacimientu del Reinu"

0 comentarios
El poema pertenez a As de corazon es y es, el caberu de los asoleyaos hasta agora, onde se combinen procedimientos "vanguardistes", poesía icónica o caligrames, y la materia d'Asturies, tanto material (horru, maíz, duernu, llagar...), como hestórica ("Gonzalo Méndez de Cancio embarca l'arca de maíz"). Al mesmu tiempu, ta presente tanto la cultura popular asturiana (cancios, tonada), como les fórmules métriques tradicionales, romance especialmente.
Esti poema que güei ofrecemos nun ye más qu'un fragmentu.


      EL NACIMIENTU DEL REINU


NA METADA DEL seiscientos,
Allá en desiertu llonxanu,
Préndense incendios de fe,
Que cuerren con tantu agañu
Como la chispa en praos secos
Cuando afoguera'1 veranu. 
Antainadores caballos
Y  alfanxes de corte blancu 
Lleven, col so dios, al este 
La podrella del so mandu.
Y  al entamu'l setecientos 
Crucen el Mediterraniu,
Y  veloces y sangrientos
Galopen hacia'l Cantábricu.
Dende l'altu de los puertos,
El moru mira con plasmu
La tierra desconocida
Qu'espera ribayu abaxu:
Per ella cuerren mil ríos
Qu' a mil valles abren pasu
Y  en verde empapen el monte,
La sierra, la viesca, el llanu:

A aquellos güeyos d'arena
     Que siempre abastu escasu
     De fresques agües tuvieren,
     El paisaxe pon-yos aldu
     De conquista y permanencia: 
     Quiciás sea un antemanu
     Les promeses del profeta.
     Col estrueldu d'un argayu: 
     Talos cain nos sos caballos
     Del botín a pol arrañu.
     Pel suelu la dulce Asturies 
     Agora tienen entamu,
     Xunta a ríos d'agua fresco, 
     Corrientes de sangre y llantu: 
     Vieyos y neños degüellen, 
     Muyeres lleven en raptu; 
     Caseríes y llabrances
     Desfáinse en llapa y espantu.

     Hacia l’Oriente d'Asturies 
     Atropa xente Pelayu,
     Xente de Ponga y d'Amieva
     De Caravia y de Maliayu,
     De Cangues, Onís, Piloña,
     De Llanes, Buelna, Pimiangu, 
     Ribesella, Andrín, Beleñu,
     De lo cuestu y de lo pandu. 
     «Inxamás esta nación
      Ablucó énte pueblu estrañu: 
      Nun pudieren visigodos
      Ponenos xugu al costazu, 
      Nin entregamos tampoco 
      Tributos a rei estrañu;
      Y  al mesmu César Augustu,
      El emperador romanu,
      Costó-y sangre y costó-y años 
      Pisar el suelu asturianu.
      Nun permitamos agora
      Que l'invasor mauritanu
      Siga nesta tierra nuestra 
      Semando roína y dañu.
      Astucia y valor pondrán 
      Trabancu a audacia y a cuayu». 
      Ximuestres a Muza llanta 
      L’exércitu asturianu,
      Faciendo que temen munchu
      Y  que son de pocu entamu. 
      Hacia oriente en retirada 
      Conduz la tropa Pelayu;
      Ensin sosiegu, a la escontra 
      L'invasor sigue'l so rastru.


     Nos tableros celestiales 
     Xueguen partides anguañu:
     Los que lo pierdan enriba 
     Llorarán tamién embaxu.
     Daos cargaos consiguieren
     El triunfu pal llau cristianu; 
    Alá retira cortés,
     De meyor tiempu al alguardu.
     Anque pequeña, galana,
     Cuando sabe'l resultáu,
     Ye tanta la so gayola
     Que vien al suelu d'un bálamu.
     Ánxeles na so rodiada
     Vuélvenla en sí col so cantu.


     Punta de fierro siniestra
     Sal pel derechu costazu, 
     Gorgoberu abiertu en sangre 
     Rance con un roncu cantu,
     Una mano esraigonada
     Da al deu l'últimu baltu, 
     Cimatarres y alfanxes
     Xacen muertos sobre'l barru, 
     Los caftanes y turbantes,
     Que rellumaben de blancu,
     Son agora colcha roxa
     Que se convierte en sudariu. 
     Bermeyu cuerre a la mar
     El Sella per más d'un añu:
     Dende entós los sos salmones 
     Tienen el color más altu. 
     Munchos sieglos fue'l so calce 
     Recordatoriu y osariu.


    Ellí tuvo aniciu’l reinu 
    Del pueblu astur soberanu:   [..........................]